|
El
Projecte Educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003).
Una Escola Popular.
Joan
Florensa i Parés (2010)
https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000169%5C00000068.pdf
Algunos
párrafos referentes al periodo entre la dictadura
de Primo de Rivera y la guerra civil.
La
dictadura de Primo de Rivera intentà ofegar i
anul·lar la catalanitat de la majoria dels escolapis
recolzant-se en un grup que preferien viure sota la
protecció del poder i dels militars.
.../...
El
cop militar del 18 de juliol es decidí per a
Catalunya a Barcelona. La resta del territori quedà
pendent del cap i casal del Principat. Quan Barcelona
sufocà la revolta dels militars, els carrers
i les carreteres quedaren a les mans de grups que s'acostumen
a denominar d'incontrolats. Poca cosa va poder fer el
Govern de la Generalitat, que de fet va perdre el control
de la situació.
Als
pocs dies no quedava cap comunitat escolàpia
vivint al seu lloc. Tots els col·legis estaven
abandonats davant de l'allau de saqueig, robatori i
assalt que arreu es produí contra les esglésies,
cases de religiosos o religioses, locals parroquials
i tot el que tenia quelcom a veure amb l'Església.
El dia 23 de juliol les nostres cases estaven totes
buides. Totes les cases es trobaven en territori català,
excepte la de Morella, però també quedà
en el bàndol republicà i patí els
mateixos mals.
.../...
12.2.
ELS RELIGIOSOS EN TERRA CATALANA
En
aquest apartat voldríem fixar-nos solament en
els religiosos que el 18 de juliol de 1936 pertanyien
a una comunitat de les terres de Catalunya (incloent-hi
el col·legi de Morella) i que, per tant, continuaren
sota el Govern de la Generalitat i de la República:
és a dir, els religiosos la comunitat dels quals
quedà en zona roja. Cada religiós va viure
la seva odissea, que en massa ocasions deixà
seqüeles. Moltes de les que hem llegit són
autèntiques aventures, apassionants, tot seguint
els moments tensos, les peripècies d'haver d'anar
d'ací d'allà per escapar de la persecució.
No les podem seguir totes. La visió que en donarem
serà general, de conjunt, visió que deixarà
un regust de poc.
Precipitadament
es veieren obligats a abandonar la seva casa, la comunitat.
Va ser entre el 18 i el 23 de juliol. Feia pocs dies
que s'havia acabat el curs i tots es disposaven a iniciar
unes merescudes vacances.
La
prohibició que els religiosos ensenyessin, arran
de la Llei de congregacions religioses de la República
de 1933, va fer que la majoria anessin a classe sense
sotana des d'aquella data; conservem fotografies amb
l'escolapi vestit de seglar -pantalons, americana, corbata-
amb un grup d'alumnes. Per aquest motiu, tampoc no es
feien la coroneta clerical. Aquests petits gestos facilitaren
que el juliol de 1936 els escolapis no es trobessin
amb les dificultats i els problemes d'altres monjos
i frares a l'hora de vestir de seglar i de fugir de
la casa religiosa.
El
pare Vives resumeix la vida dels escolapis retinguts
a Catalunya amb aquestes paraules:
Los
que no tuvimos medios de salir al exterior quedamos
al principio desconectados, desconociéndose la
situación de cada uno; más tarde y a medida
que se iba conociendo la residencia de cada uno, nos
poníamos en contacto y los que con su trabajo
podían ganar algún dinero ayudaban a los
que carecían totalmente de recursos. La Providencia,
no obstante, velaba por nosotros y fuimos muchos los
que encontramos familias caritativas y cristianas que
nos acogieron con cariño, sin querer admitir
jamás ninguna retribución.
Durante
el tiempo que estuvimos bajo el poder de los marxistas,
muchos de nuestros padres iban a administrar los santos
sacramentos, a celebrar la santa misa, a asistir enfermos
y moribundos, exponiéndose muchas veces a ser
descubiertos por la vigilancia extremada que tenía
aterrorizada a las personas buenas, rectas y cristianas.
A
medida que nos encontrábamos, nos poníamos
más en contacto y nos comunicábamos las
impresiones buenas o malas que recibíamos. El
cronista que esto escribe, cuando fue conocida su residencia,
recibió en su domicilio a casi todos los religiosos
que se encontraban en la capital y con frecuencia era
punto de cita donde nos reuníamos varios a la
vez. El día de Pascua vinieron muchos a renovar
los votos y el día de Navidad del 1938 llegamos
a encontrarnos reunidos a la vez 18 padres que vinieron
a hacer la renovación de los votos siendo providencial
que nadie se fijase en la aglomeración de hombres
que acudían a un mismo piso. Reinaba entre nosotros
una armonía y caridad tal que recordaba la de
los cristianos de los primeros siglos del cristianismo:
nos confesábamos unos con otros, nos repartíamos
víveres, dinero que podíamos adquirir,
servían algunos de enlace con otros y así
casi todos nos comunicábamos.
No
tots els religiosos segurament subscriurien aquest text
del pare Vives, però és el reflex força
precís del que passà.
.../...
Moltes
famílies -parents, antics alumnes, amics, bons
cristians- acolliren els primers dies els religiosos
desconcertats. Els registres domiciliaris obligaren
a abandonar aquestes cases i a anar saltant d'una casa
a una altra; semblà que les petites fondes o
pensions de Barcelona o cases d'amics deshabitades eren
els llocs més segurs, però també
allà arribaren els escorcolls o les denúncies.
Els primers mesos no hi havia seguretat enlloc. Barcelona,
ciutat gran i cosmopolita, semblava l'indret més
adient per passar desapercebut; des de les poblacions
de la resta de Catalunya, la majoria dels religiosos
intentaren traslladar-s'hi: no va ser pas el millor
lloc per a tots. També en poblacions petites
alguns trobaren aixopluc i acolliment en famílies
cristianes, com, per exemple, a Moià o Mataró.
Alguns passaren tot el temps amagats en coves o barraques
de carboner en ple bosc juntament amb altres perseguits.
.../...
Davant
d'aquesta situació de persecució ferotge,
una opció era l'intent d'exiliarse, sortir de
Catalunya. Quan esclatà la revolta, divuit religiosos
es trobaven ja fora de Catalunya (deu eren a l'estranger
-França o Anglaterra- aquell estiu per estudis;
vuit quedaren per motius diferents en la zona anomenada
nacional). Quaranta-set religiosos aconseguiren sortir
de Catalunya per mar, per la frontera francesa o per
Andorra; sis més aprofitaren, quan els tocà
anar al front com a soldats, per passar-se de bàndol;
sabem de vint-i-vuit religiosos més que intentaren
infructuosament passar la frontera. Al llarg, doncs,
de la Guerra tenim que setanta-un (47 + 6 + 18 = 71)
religiosos es trobaren fora de la província.
Un
bon nombre de religiosos passà per les presons
catalanes: Manresa, Girona, Mataró i sobretot
la Model de Barcelona; altres patiren les txeques o
el vaixell Uruguai o presons dels partits, tots ells,
llocs de tortures, o foren condemnats a camps de treball.
Esment
especial mereixen els setanta-dos religiosos assassinats.
Hi ha dos volums amb les biografies de cadascun d'ells.
Els assassinats foren setanta-un, però sempre
en comptem setanta-dos perquè hi afegim el germà
Casimir Sala i Girbau, que morí a la presó
de Mataró el 29 de desembre de 1938 als setanta
anys d'edat. Quedà al col·legi de Sant
Antoni el juliol de 1936 per dissimular el forat per
on havia escapat la comunitat; va ser apressat i condemnat
a mort per un tribunal; se li commutà la pena
de mort per la de cadena perpètua, que acabà
de complir a Mataró: oferí la vida per
salvar els germans i bé pot considerar-se un
màrtir com els assassinats.
Quatre
d'aquests assassinats -Enric Canadell, Ignasi Casanovas,
Francesc Carceller i Maties Cardona- varen ser beatificats
el 1995. No entrarem ara en la discussió sobre
si hi havia o no l'odium fidei en els perseguidors,
com es demana per a la beatificació. Assenyalarem
només alguns punts que aportin elements de reflexió.
Els
religiosos escolapis no varen ser sorpresos als col·legis,
sinó que tots foren apressats quan havien ja
abandonat la comunitat. Tampoc no foren sorpresos en
una reunió de grup i portats a la mort. De dotze
religiosos no consta expressament que fossin assassinats;
després de ser apressats varen desaparèixer
i, tot i les diligències que en aquells moments
es varen fer, no s'aconseguí esbrinar-ne res.
Divuit foren apressats a la mateixa població
on estaven de comunitat, mentre que quaranta-tres foren
apressats en una altra població, generalment
Barcelona. Vint-i-un foren presos en fer-se un registre
a la casa on s'amagaven; nou foren trobats en una fonda.
Un va ser identificat al carrer, pres i assassinat.
Tres foren apressats en passar un control i immediatament
assassinats (tot i que anaven amb passi, sembla que
havien estat denunciats per un comitè). Nou foren
denunciats per veïns de la casa o de l'escala de
l'amagatall en què es trobaven. Vint-i-vuit foren
assassinats immediatament o poques hores després
de ser presos. Vint-i-cinc passaren per presons abans
de ser assassinats; algun fins i tot va estar-hi més
d'una vegada: es lliurà d'una i va anar a parar
a una altra. Set religiosos dels assassinats passaren
per alguna txeca. Sabem que només tres foren
jutjats, però solament un d'ells tingué
un judici una mica legal: el germà Casimir Sala;
diem "una mica legal", perquè se l'acusà
de manipular armes i pólvora ja que portava la
sotana bruta de guix, quan aquest element li venia del
que havia usat per tapiar i enguixar el forat per on
escaparen els religiosos de la comunitat de Sant Antoni.
Bona part dels assassinats foren buscats expressament,
és a dir, els milicians que els apressaren preguntaven
per un nom concret i determinat; en un cas no el trobaren
i s'emportaren un altre també religiós
que hi havia a la casa. Al que era ecònom de
la comunitat de Sabadell el buscaren perquè pensaven
que guardava els diners; cas semblant sembla que es
donà en altres dels empresonats. Un comitè
passava informació al d'altres poblacions perquè
busquessin un religiós determinat. A un l'apressaren
i s'identificà com a professor d'institut i mostrà
la documentació que realment ho acreditava; els
milicians preguntaren a l'institut indicat i aquest
contestà que era professor de l'institut però
també escolapi: va ser assassinat.
Aquest
ventall de circumstàncies d'empresonaments i
d'assassinats mostra una dispersió dels religiosos
i la inseguretat i persecució de què foren
objecte. Els que no varen trobar un bon amagatall des
del primer moment passaren un viacrucis que els portà
al cim del calvari. Tots es confessaren religiosos,
escolapis, sacerdots -no sols els que foren assassinats,
sinó també els que només passaren
per presons. No sabem de cap d'ells que claudiqués.
Se'ls assassinà sabent qui i què eren.
No eren assassinats sense més ni més;
els assassins sabien a qui perseguien i per aquest motiu
els portaven a la mort.
Joan
Florensa i Parés (2010)
https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000169%5C00000068.pdf
|