2018

Sociedades libres (SL)

Un portal sobre el proceso secesionista seguido en Cataluña por sus dirigentes políticos

Traducción al alemán, catalán e inglés

Página inicial

El proceso separatista de Cataluña
La enseñanza y el adoctrinamiento
Medios de comunicación y adoctrinamiento
La manipulación de la historia y el separatismo
Soluciones a los problemas generados por separatismo
Presentación de "Sociedades libres" La lengua como instrumento separatista Libros de texto y adoctrinamiento El independentismo como negocio Prensa diaria Contacto: info@sociedadeslibres.com

El Projecte Educatiu de l'Escola Pia de Catalunya (1683-2003). Una Escola Popular.
Joan Florensa i Parés (2010)
https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000169%5C00000068.pdf

Algunos párrafos referentes al periodo entre la dictadura de Primo de Rivera y la guerra civil.

La dictadura de Primo de Rivera intentà ofegar i anul·lar la catalanitat de la majoria dels escolapis recolzant-se en un grup que preferien viure sota la protecció del poder i dels militars.
.../...

El cop militar del 18 de juliol es decidí per a Catalunya a Barcelona. La resta del territori quedà pendent del cap i casal del Principat. Quan Barcelona sufocà la revolta dels militars, els carrers i les carreteres quedaren a les mans de grups que s'acostumen a denominar d'incontrolats. Poca cosa va poder fer el Govern de la Generalitat, que de fet va perdre el control de la situació.

Als pocs dies no quedava cap comunitat escolàpia vivint al seu lloc. Tots els col·legis estaven abandonats davant de l'allau de saqueig, robatori i assalt que arreu es produí contra les esglésies, cases de religiosos o religioses, locals parroquials i tot el que tenia quelcom a veure amb l'Església. El dia 23 de juliol les nostres cases estaven totes buides. Totes les cases es trobaven en territori català, excepte la de Morella, però també quedà en el bàndol republicà i patí els mateixos mals.
.../...

12.2. ELS RELIGIOSOS EN TERRA CATALANA

En aquest apartat voldríem fixar-nos solament en els religiosos que el 18 de juliol de 1936 pertanyien a una comunitat de les terres de Catalunya (incloent-hi el col·legi de Morella) i que, per tant, continuaren sota el Govern de la Generalitat i de la República: és a dir, els religiosos la comunitat dels quals quedà en zona roja. Cada religiós va viure la seva odissea, que en massa ocasions deixà seqüeles. Moltes de les que hem llegit són autèntiques aventures, apassionants, tot seguint els moments tensos, les peripècies d'haver d'anar d'ací d'allà per escapar de la persecució. No les podem seguir totes. La visió que en donarem serà general, de conjunt, visió que deixarà un regust de poc.

Precipitadament es veieren obligats a abandonar la seva casa, la comunitat. Va ser entre el 18 i el 23 de juliol. Feia pocs dies que s'havia acabat el curs i tots es disposaven a iniciar unes merescudes vacances.

La prohibició que els religiosos ensenyessin, arran de la Llei de congregacions religioses de la República de 1933, va fer que la majoria anessin a classe sense sotana des d'aquella data; conservem fotografies amb l'escolapi vestit de seglar -pantalons, americana, corbata- amb un grup d'alumnes. Per aquest motiu, tampoc no es feien la coroneta clerical. Aquests petits gestos facilitaren que el juliol de 1936 els escolapis no es trobessin amb les dificultats i els problemes d'altres monjos i frares a l'hora de vestir de seglar i de fugir de la casa religiosa.

El pare Vives resumeix la vida dels escolapis retinguts a Catalunya amb aquestes paraules:

Los que no tuvimos medios de salir al exterior quedamos al principio desconectados, desconociéndose la situación de cada uno; más tarde y a medida que se iba conociendo la residencia de cada uno, nos poníamos en contacto y los que con su trabajo podían ganar algún dinero ayudaban a los que carecían totalmente de recursos. La Providencia, no obstante, velaba por nosotros y fuimos muchos los que encontramos familias caritativas y cristianas que nos acogieron con cariño, sin querer admitir jamás ninguna retribución.

Durante el tiempo que estuvimos bajo el poder de los marxistas, muchos de nuestros padres iban a administrar los santos sacramentos, a celebrar la santa misa, a asistir enfermos y moribundos, exponiéndose muchas veces a ser descubiertos por la vigilancia extremada que tenía aterrorizada a las personas buenas, rectas y cristianas.

A medida que nos encontrábamos, nos poníamos más en contacto y nos comunicábamos las impresiones buenas o malas que recibíamos. El cronista que esto escribe, cuando fue conocida su residencia, recibió en su domicilio a casi todos los religiosos que se encontraban en la capital y con frecuencia era punto de cita donde nos reuníamos varios a la vez. El día de Pascua vinieron muchos a renovar los votos y el día de Navidad del 1938 llegamos a encontrarnos reunidos a la vez 18 padres que vinieron a hacer la renovación de los votos siendo providencial que nadie se fijase en la aglomeración de hombres que acudían a un mismo piso. Reinaba entre nosotros una armonía y caridad tal que recordaba la de los cristianos de los primeros siglos del cristianismo: nos confesábamos unos con otros, nos repartíamos víveres, dinero que podíamos adquirir, servían algunos de enlace con otros y así casi todos nos comunicábamos.

No tots els religiosos segurament subscriurien aquest text del pare Vives, però és el reflex força precís del que passà.
.../...

Moltes famílies -parents, antics alumnes, amics, bons cristians- acolliren els primers dies els religiosos desconcertats. Els registres domiciliaris obligaren a abandonar aquestes cases i a anar saltant d'una casa a una altra; semblà que les petites fondes o pensions de Barcelona o cases d'amics deshabitades eren els llocs més segurs, però també allà arribaren els escorcolls o les denúncies. Els primers mesos no hi havia seguretat enlloc. Barcelona, ciutat gran i cosmopolita, semblava l'indret més adient per passar desapercebut; des de les poblacions de la resta de Catalunya, la majoria dels religiosos intentaren traslladar-s'hi: no va ser pas el millor lloc per a tots. També en poblacions petites alguns trobaren aixopluc i acolliment en famílies cristianes, com, per exemple, a Moià o Mataró. Alguns passaren tot el temps amagats en coves o barraques de carboner en ple bosc juntament amb altres perseguits.
.../...

Davant d'aquesta situació de persecució ferotge, una opció era l'intent d'exiliarse, sortir de Catalunya. Quan esclatà la revolta, divuit religiosos es trobaven ja fora de Catalunya (deu eren a l'estranger -França o Anglaterra- aquell estiu per estudis; vuit quedaren per motius diferents en la zona anomenada nacional). Quaranta-set religiosos aconseguiren sortir de Catalunya per mar, per la frontera francesa o per Andorra; sis més aprofitaren, quan els tocà anar al front com a soldats, per passar-se de bàndol; sabem de vint-i-vuit religiosos més que intentaren infructuosament passar la frontera. Al llarg, doncs, de la Guerra tenim que setanta-un (47 + 6 + 18 = 71) religiosos es trobaren fora de la província.

Un bon nombre de religiosos passà per les presons catalanes: Manresa, Girona, Mataró i sobretot la Model de Barcelona; altres patiren les txeques o el vaixell Uruguai o presons dels partits, tots ells, llocs de tortures, o foren condemnats a camps de treball.

Esment especial mereixen els setanta-dos religiosos assassinats. Hi ha dos volums amb les biografies de cadascun d'ells. Els assassinats foren setanta-un, però sempre en comptem setanta-dos perquè hi afegim el germà Casimir Sala i Girbau, que morí a la presó de Mataró el 29 de desembre de 1938 als setanta anys d'edat. Quedà al col·legi de Sant Antoni el juliol de 1936 per dissimular el forat per on havia escapat la comunitat; va ser apressat i condemnat a mort per un tribunal; se li commutà la pena de mort per la de cadena perpètua, que acabà de complir a Mataró: oferí la vida per salvar els germans i bé pot considerar-se un màrtir com els assassinats.

Quatre d'aquests assassinats -Enric Canadell, Ignasi Casanovas, Francesc Carceller i Maties Cardona- varen ser beatificats el 1995. No entrarem ara en la discussió sobre si hi havia o no l'odium fidei en els perseguidors, com es demana per a la beatificació. Assenyalarem només alguns punts que aportin elements de reflexió.

Els religiosos escolapis no varen ser sorpresos als col·legis, sinó que tots foren apressats quan havien ja abandonat la comunitat. Tampoc no foren sorpresos en una reunió de grup i portats a la mort. De dotze religiosos no consta expressament que fossin assassinats; després de ser apressats varen desaparèixer i, tot i les diligències que en aquells moments es varen fer, no s'aconseguí esbrinar-ne res. Divuit foren apressats a la mateixa població on estaven de comunitat, mentre que quaranta-tres foren apressats en una altra població, generalment Barcelona. Vint-i-un foren presos en fer-se un registre a la casa on s'amagaven; nou foren trobats en una fonda. Un va ser identificat al carrer, pres i assassinat. Tres foren apressats en passar un control i immediatament assassinats (tot i que anaven amb passi, sembla que havien estat denunciats per un comitè). Nou foren denunciats per veïns de la casa o de l'escala de l'amagatall en què es trobaven. Vint-i-vuit foren assassinats immediatament o poques hores després de ser presos. Vint-i-cinc passaren per presons abans de ser assassinats; algun fins i tot va estar-hi més d'una vegada: es lliurà d'una i va anar a parar a una altra. Set religiosos dels assassinats passaren per alguna txeca. Sabem que només tres foren jutjats, però solament un d'ells tingué un judici una mica legal: el germà Casimir Sala; diem "una mica legal", perquè se l'acusà de manipular armes i pólvora ja que portava la sotana bruta de guix, quan aquest element li venia del que havia usat per tapiar i enguixar el forat per on escaparen els religiosos de la comunitat de Sant Antoni. Bona part dels assassinats foren buscats expressament, és a dir, els milicians que els apressaren preguntaven per un nom concret i determinat; en un cas no el trobaren i s'emportaren un altre també religiós que hi havia a la casa. Al que era ecònom de la comunitat de Sabadell el buscaren perquè pensaven que guardava els diners; cas semblant sembla que es donà en altres dels empresonats. Un comitè passava informació al d'altres poblacions perquè busquessin un religiós determinat. A un l'apressaren i s'identificà com a professor d'institut i mostrà la documentació que realment ho acreditava; els milicians preguntaren a l'institut indicat i aquest contestà que era professor de l'institut però també escolapi: va ser assassinat.

Aquest ventall de circumstàncies d'empresonaments i d'assassinats mostra una dispersió dels religiosos i la inseguretat i persecució de què foren objecte. Els que no varen trobar un bon amagatall des del primer moment passaren un viacrucis que els portà al cim del calvari. Tots es confessaren religiosos, escolapis, sacerdots -no sols els que foren assassinats, sinó també els que només passaren per presons. No sabem de cap d'ells que claudiqués. Se'ls assassinà sabent qui i què eren. No eren assassinats sense més ni més; els assassins sabien a qui perseguien i per aquest motiu els portaven a la mort.

Joan Florensa i Parés (2010)
https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000169%5C00000068.pdf

• Entidades que luchan por poder utilizar el español en toda España, por mantener su integridad territorial y por evitar el establecimiento de varias clases de ciudadanos. Acceso

——— —— —— ——— ——

• Libros sobre el proceso secesionista seguido en Cataluña por sus dirigentes políticos. Acceso.

——— —— —— ——— ——

• Vídeos sobre el proceso secesionista seguido en Cataluña en las escuelas y en las calles. Acceso

——— —— —— ——— ——